Caricias.

Os dejo lo que finalmente surgió del primer ejercicio, palabra: Molla.
Espero que os guste.

Al sentir el contacto de su piel, un impulso se apoderó de mis dedos.
Deseaba mas, deseaba explorar su cuerpo a pellizcos.
Sentir la carne de sus muslos prieta en mis manos.
Fundirla en calor de mi deseo excitado.

Como quien juega con el pan recién hecho:
quería desprenderle de costra,
Amasar su desnuda molla.
Salivar su sabor.
Alimentar mi boca.

Se me antojaba,
ansiaba insaciable hurgar en sus entrañas.
Descorchar el gemido-dolor afinado en la garganta
Empaparle en la esencia de mi sudor cohibido.
Penetrar la masa.
Acariciarle el alma.
------------------------------------------------------------------------------------------------
Caricias. Leyla González.

Un diàleg

Un diàleg:
De cop s’atura davant de l’habitació cent cinc i pensa. Porta tota la ronda sense pensar i de cop és conscient. Entra.
--Bon dia, com estàs? –diu quasi sense dir. Per sort encara dorm, està sola?, on deu haver anat en Manel. La mira i es commou.
Perquè m’ha tocat a mi?, perquè ha passat?. Nota que les llàgrimes volen sortir, però es conté. Continua pensant en els anys d’estudi, en la decisió de l’especialitat, m’agraden els nens, pediatria. Però al final va estudiar ginecologia. Se’n recordava d’aquella frase que va sentir a algú: Les embarassades no són malaltes.
També recordava la Mireia a l’institut, van coincidir poc, però tot i així hi havia certa amistat, Viladrú és tan petit.
I jo vaig ser la seva metgessa, va ser bonic, ella primerenca i jo novata. Ens vam ajudar molt.
Moviment al llit.
--Manel..., Manel em pots donar aigua si us plau?
--En Manel no hi és, aquí tens el got, vols incorporar-te o et poso una palleta?
--Vull aixecar-me Marisa.
--Primer veu l’aigua i després ja en parlarem d’això.
--La palleta. --Va veure mig got, l’anestèsia l’havia deixat seca.
Llavors clava els seus ulls als de la Marisa i li diu que el volia veure. Vols dir que és una bona idea?
-- I que vols que faci ara?
Abans de que pogués contestar aparegué en Manel amb un entrepà i dos sucs de préssec.
--Ara el que has de fer és descansar i posar-te bé. –va dir en Manel a temps mirant la metgessa.
--El vull veure, és el meu fill. –Va dir aixecant el cap com si volgués aixecar-se. Llavors es va marejar i el cap li va caure de cop.
La Marisa es va acostar i li va fer un examen superficial, mirant la pressió, comprovant els ganglis del coll i finalment mirant la dilatació de les pupil•les mentre li deia que en Manel tenia raó, ara tocava posar-se forta, recuperar-se i deixar que els seus la mimessin.
--No vull veure a ningú, --va sentenciar molt dèbilment. No et preocupis li he dit a tothom que ens deixin un parell de dies, però has de saber que hi ha moltes persones que estan preocupats per nosaltres.
La Marisa que es va posar als peus del llit va dir que havia de marxar, encara li quedaven dos pacients per visitar i havia de fer tres altes, dirigint-se a la porta va dir: tornaré tan aviat com pugui. En Manel es va aixecar de la cadira reclinable dels parents, va besar la mà de la seva companya que tenia agafada des de feia estona i va seguir a la doctora.
Com la veus?. Des d’un punt de vista estrictament mèdic està estable, amb un xoc, però dintre dels patrons de la normalitat. Tanta professionalitat li feia fàstic.
I tu?. Jo la veig destrossada, és que és molt fort el que ens ha passat. I tant! va pensar la Marisa. Pensa en el que significa tenir un fill... i ...
--Però tu com estàs?
--Fotut. Bé. No sé. El més fort és que jo no he pogut fer res per que tot fos diferent, no sé.
--Ella ara et necessita més que mai, encara que digui que vol estar sola, heu passat tot això junts i heu de seguir junts, lluitar junts pel futur. Aviat vindrà la psicòloga que us donarà unes pautes de què fer a partir d’ara. --Altra vegada la fastigosa professionalitat, hauria volgut estrenya’l entre els meus braços i plorar plegats.
En Manel entra a l’habitació, s’asseu al costat del llit, li agafa la mà, la mira i li diu t’estimo.
La Mireia li torna la mirada, i ara què hem de fer?. Seguir junts, com fins ara. Què vols dir junts?
--Mireia, tot el que hem fet fins ara ha estat per l’amor que ens tenim un a l’altre i tot el que fem és un acte d’amor i de respecte cap a les decisions que prenem conjuntament, que ens porten a diferents camins on hem de tornar a prendre noves decisions, és el que hem parlat sempre.
--I tot això que té a veure amb el que ens ha passat?
--Intento dir-te que ara hem d’estar junts en això, evidentment cadascú ha de fer el seu procés, però al final aquesta experiència ha de servir per alguna cosa.
--Mira Manel, estic massa dolguda i dèbil pels teus discursets filosòfics, el que em passa és ben real, encara que preferiria que fos un somni. Necessito dormir i no pensar en res. Pots demanar que em donin una pastilla?.
En Manel amb el cor encongit per la torpesa d’haver enutjat la Mireia surt de l’habitació per dirigir-se al lloc on estan les infermeres i demanar el somnífer. Al mig del passadís en troba a la doctora i aquesta li demana si poden parlar un momentet.
Ell li demana el que ha anat a buscar, la doctora dóna les instruccions perquè li donin de seguida. Entren en una habitació destinada a les visites mèdiques, s’asseuen a la mateixa banda de la taula i ella posa sobre de la taula un munt de papers i sospira.
--Es tracta d’en Gerard. –Diu la doctora Marisa.
--Què vols dir?
--Va morir just abans de néixer i tenia tots els seus òrgans molt ben desenvolupats. Amb el seu cos podem salvar moltes vides. Si ho vols hauries de signar aquí.
Signa. S’aixeca. Va cap a l’habitació cent cinc. S’asseu a la butaca al costat de la seva dona, que acaba de tenir la visita de d’infermera amb el remei per la son profunda i se la mira. Ella també se’l mira.
Es besen, s’abracen i es desfan en un plor sincer barrejant les llàgrimes de la primera passa cap al futur.

Som diferents

Ella

- Una rosa, una rosa para la chica
- No gràcies...les plantes sempre se li moren a ella
- Perdona?
- Reina, és veritat...quan et va durar la rosa de Sant Jordi?
- Dos dies, i....? Et recordo que la vam passejar tres hores per rambla Catalunya buscant el llibre de la teva mare
- Ah...es clar, tot és culpa de la meva mare no?
- No, jo no he dit això, però si haguéssim anat a casa com et vaig dir després de la quinzena parada....
- Sí, es clar, i la meva mare sense llibre no?
- Almenys la meva rosa hagués aguantat!
- La rosa no hagués aguantat ni que l'haguessis posat en aigua just després de ser tallada. Sempre se't moren les plantes, t'hi posis com t'hi posis

Ens hem quedat en silenci els dos, escoltant la discussió absurda de la parella del costat. El senyor que venia les roses ja ha marxat quan han començat a parlar de la mare i amb nosaltres no ho ha ni intentat, no fos cas que toqués el rebre a algun altre familiar... Però segur que el Pau me'n hagués comprat una de rosa a mi. Tot i que millor que no m'estirin de la llengua, la mare del Pau tampoc és un sol, entenc una mica a la noia del costat.
Ens mirem i en un segon ens prometem que mai tindrem cap discussió d'aquest tipus. Nosaltres som diferents, mai ens enfadaríem per una cosa tan absurda i a més a més a mi mai se'm moren les plantes.

Decidim no demanar postres; sempre que sopem en algun lloc de la costa ens agrada comprar un gelat i passejar per la platja havent sopat. Quan passem molts dies a casa els seus pares a la costa brava, després de menjar alguna cosa a la terrassa al vespre, ens emportem al seu germà petit pel poble. Cada dia demana a la dels gelats “un gelat de coca-cola però sense pal, de crema”. S'enfada, protesta i plora quan li diuen que no n'hi ha i al final s'acaba menjat el que el Pau demana a la noia dels gelats. Mai m'ha agradat aquesta mania que té de demanar les coses per la gent sense ni tant sols preguntar.
Ens plantem davant del mostrador de la gelateria, orgullosos de ser diferents;
- Pose'm mig de plàtan i mig de galeta maria
- Demanaràs això? - el Pau em mira tot estranyat
- Sí, per?
- Tu mai demanes això, com és que has canviat ara? - no sé que li agafa, és un sabor de gelat, què més li dóna?
- Pau, és un gelat...
- No...tu no ets la classe de noia que canvia de sabor de gelat, i menys per un tan estrany
- Repeteixo: un gelat
- És igual, el que tu diguis. - en aquest moment és gira cap a la dependenta i diu: - Dos gelats de xocolata blanca i menta

Me'l miro, enfadada. Un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit, nou, deu. Això de contar fins a deu només funciona una mica. “Ets un capullo” li etzibo, i giro cua deixant-lo palplantat amb un gelat a cada mà, davant la mirada atònita de la parella del costat, que es juren amb un gest que ells mai seran així. La dependenta dubta si preguntar-los què volen prendre i jo per una vegada preferiria anar amb el germà odiós, que marraneja cada dos per tres.
Per la cara que posa el Pau quan em giro s'ha pensat que l'escena no ha sigut més que un truc per alegrar la nit a l'hotel. Mai entén res.

Ell

- Una rosa, una rosa para la chica
- No gràcies...les plantes sempre se li moren a ella
- Perdona?
- Reina, és veritat...quan et va durar la rosa de Sant Jordi?
- Dos dies, i....? Et recordo que la vam passejar tres hores per rambla Catalunya buscant el llibre de la teva mare
- Ah...es clar, tot és culpa de la meva mare no?
- No, jo no he dit això, però si haguéssim anat a casa com et vaig dir després de la quinzena parada....
- Sí, es clar, i la meva mare sense llibre no?
- Almenys la meva rosa hagués aguantat!
- La rosa no hagués aguantat ni que l'haguessis posat en aigua just després de ser tallada. Sempre se't moren les plantes, t'hi posis com t'hi posis

Ens hem quedat en silenci els dos, escoltant la discussió absurda de la parella del costat. El senyor que venia les roses ja ha marxat quan han començat a parlar de la mare i amb nosaltres no ho ha ni intentat, i per mi millor, encara li tocaria el rebre a la meva mare. I a més a més aquestes tonteries romàntiques no m'agraden gens, així no he de pensar cap excusa.
Ens mirem i en un segon ens prometem que mai tindrem cap discussió d'aquest tipus. Nosaltres som diferents, mai ens discutiríem així en públic, encara que a la Clara sempre se li morin les plantes. I a més a més a ella la meva mare li cau molt bé i segur que entén al fill esforçat que busca el llibre de la mare.

Decidim no demanar postres; sempre que sopem en algun lloc de la costa ens agrada comprar un gelat i passejar per la platja havent sopat. Quan passem molts dies a casa els meus pares a la costa brava, després de menjar alguna cosa a la terrassa al vespre, ens emportem al meu germà petit pel poble. Cada dia demana a la dels gelats “un gelat de coca-cola però sense pal, de crema”. S'enfada una mica quan li diuen que no n'hi ha i al final s'acaba menjat el que jo li proposo que demani a la noia dels gelats. Per ell és més fàcil demanar el que he dit jo que haver-ho de pensar.

Ens plantem davant del mostrador de la gelateria, orgullosos de ser diferents;
- Pose'm mig de plàtan i mig de galeta maria
- Demanaràs això? - la miro sorprès i recelós...com és que ara canvia?
- Sí, per?
- Tu mai demanes això, com és que has canviat ara? - he llegit en una revista del dentista que quan una dona canvia de pentinat, marca de cafè, o colònia és que no tardarà a canviar de marit
- Pau, és un gelat...
- No...tu no ets la classe de noia que canvia de sabor de gelat, i menys per un tan estrany
- Repeteixo: un gelat
- És igual, el que tu diguis. - en aquest moment em giro cap a la dependenta i dic: - Dos gelats de xocolata blanca i menta

Em mira, crec que no li ha fet gaire gràcia, però havia d'acabar amb el problema del gelat, no pot ser que canvii així com així. Per algun motiu femení que desconec s'ha quedat en silenci durant deu segons i de sobte m'ha dit: “ets un capullo” i ha girat cua deixant-me palplantat amb un gelat a cada mà. Crec que la parella del costat em mira, segur que és riu de mi. A sobre que li demano el gelat adequat va ella i em deixa allà en la postura més ridícula del món. Si almenys hi hagués hagut el meu germà l'hauria fet riure com fa sempre. A ella li encanta.
De fet, m'encanta quan és fa l'enfadada d'aquesta manera. Me'n alegro de ser diferent de la parella del bar, aquells no tenien cap pinta de trobar-hi cert punt a les discussions absurdes.

La dona que posava els llençols sota el matalàs

- Què és un dejavú?
- És quan tens la sensació que el que estàs passant en un moment ja ho has viscut, com si l'escena és repetís
- Com quan estàs fent el llit i tens la sensació de que ja has posat aquells llençols en un dia com aquell?
- No, mama, lo teu és rutina

La Júlia sent com la realitat li rebota en forma de filla repel·lent. Però el pitjor de tot és que te raó, aixó seu és rutina, sempre fa el mateix, mai canvia, tot és igual.
La Júlia es va criar a la zona alta de Barcelona i casa seva era una bombolla. Una bombolla dins d'una altra més gran, el seu barri. La senyora que la cuidava, que era andalusa, li ensenyava a cuinar i a fer llits i li deia, ja des de petita: “tienes que saber cocinar y hacer camas, o no te vas a casar nunca”. I la por a quedar-se soltera era tanta que es passà tota la seva infància aprenent a cuinar i a fer llits amb la cangur. El primer dia que va entrar a la que seria casa seva i del seu marit, just després de casar-se com la tradició manava, va establir l`horari següent: dimarts és menjaria truita de patates i dijous es rentarien llençols i pijames. Vidres dimecres, amanida divendres i així, certs dies de la setmana tenien fixats o bé àpat o bé feina de neteja. Va seguir d'aquesta manera vint-i-cinc anys, fins al dia que es va adonar que la sensació de “aquest moment ja l'he viscut” era molt real i no un problema de connexió neuronal (com deia la seva filla).

Quan feia els llits al matí sempre posava els llençols per sota el matalàs, de manera que si s'obrien poc i un s'hi posava vigilant, podia dormir dins un llit pràcticament acabat de fer. Hi posava tota quanta perfecció en fer-los i podia tardar ven bé quinze o vint minuts. Si passades les quatre feia la migdiada o obria el llit per alguna cosa, però, després no posava els llençols per sota el matalàs. Ho deixava així tot el dia i se sentia alliberada, com un nen que fa una trapelleria.

El seu marit arribà abans d'un viatge de negocis i sentí, al garatge, olor de neumàtic cremat, com si algú l'acabés de posar a 180 per hora una estona. Tocà el seu cotxe i el motor era calent, l'acabaven de fer servir. Entrà a casa ben estranyat; eren les dotze del migdia i els llençols no estaven posats per sota el matalàs. En vint-i-cinc anys no havia passat mai, ni quan els seus fills eren petits. La seva dona sempre posava els llençols per sota el matalàs si no era més tard de les quatre de la tarda. Ella tenia un amant.
Primer ho trobà molt injust; si no conegués a la seva dona, si no l'estimés de veritat, no sabria que odia córrer amb el cotxe i que sempre posa els llençols per sota el matalàs. Ell l'estimava i ella havia marxat amb el porter. No es considerava un marit absent o que no és fixés en les coses, no es mereixia una infidelitat i menys que els signes en fossin tant evidents. Però igual que un pare que segueix estimant a un fill adolescent tot i els cops de porta, les nits llargues fora de casa i les males notes va entendre, de seguida, que el que feia la seva dona era cridar l'atenció, però no la del marit o la dels fills, si no l'atenció de la vida, per escoltar el batec del seu cor.
De la cuina en venia olor de pastís de formatge, la recepta que feia quan sabia que hauria de demanar perdó per alguna cosa, quan se sentia culpable, era una
Ell l'abraçà per darrere, li va fer un petó i li eixugà una llàgrima que li queia per la galta, seguint el camí de les anteriors. “No passa res, ho entenc, et perdono, has tingut mala sort que la primera vegada que ho feies arribés abans d'un viatge”.
En aquell moment el fill petit entrà per la porta:
- Que bé mama! Més pastís de formatge! Papa, aquesta última setmana, la mama s'ha passat el dia fent pastís de formatge.

Revelación

Cómo podeis ver me he puesto pseudónimo y estoy escribiendo de manera extraña, incluso para mi.
Pero resulta que desde hace varios dias que estoy muy incómodo conmigo mismo y a la hora de escribir me estaba costando mucho hecer los ejercicios de clase.
Y hoy se me ha revelado el problema, resulta que mi lengua para escribir es el castellano, he estado repasando escritos guardados en archivos de ordenador casi olvidados i la mayoria de las cosas estan en castellano. O sea que creo que a partir de ahora voy a seguir en este otro idioma mas cercano a mi, hasta los seis años no aprendí a hablar catalán, o sea que toda mi primera infancia, los seis primeros años fueron en castellano.
A ver si a sí me siento un poco más suelto.
Nos vemos el miercoles.
Barbara

Nova mirada Spiderman

El somni impacient

En Marcel era un somni impacient. Amb el seu estat clarament eteri es posava en els peus del llit i escoltava a aquella mare i filla els primers minuts de la nit. Aquell dia havia preparat un somni ben bonic per a la nena, la Lola.

Era un somni rodat en uns camps de flors blaves. Allà la nena es trobava amb la seva millor amiga i reien sense parar. La mare s’ho mirava de lluny i se sentia tan orgullosa com feliç. En Marcel havia dissenyat un somni curt, amb una fotografia de colors moderns i alegres i una banda sonora dels Manel (el grup de música que li agradava a la Lola).

Mentre esperava que la mare acotxés a la seva filleta sentia les converses que tenien i mirava (sense que el veiessin, esclar) el còmic que estaven llegint les dues. Era un còmic de l’Spiderman.

En Marcel no era un somni qualsevol. Tenia poders màgics i podia llegir els pensaments del qui l’envoltaven i veure-hi com si estigués situat al bell mig del seu cor.

Eren tots tres a l’habitació: la mare, la filla i el somni impacient, en Marcel. Com ja us deveu imaginar en Marcel era tan fugisser com invisible.

- Va, noies, a veure si us apresseu que ja estic tip d’esperar! Qui ho ha dit que fos bo llegir abans d’anar a dormir! Qui us ha recomanat llegir un còmic de l’Spiderman amb uns poders tan poc higiènics com construir teranyines per tot arreu? – pensava en Marcel mentre se les mirava i escoltava.

Va fer el xafarder i es posà entre mig de les dues sense que elles ho notessin. En aquella vinyeta l’Spiderman s’estava cagant les calces (o millor dit, els calçotets que l’engavanyaven).

El va sorprendre la rialla, sorpresa i sorneguera, de la mare. Se la notava tan desconcertada com quan un ateu de naixement copsa que Déu existeix.

Se li encomanà aquella sensació d’astorament. Ell sempre havia pensat que els superherois estaven per damunt del mal i de la debilitat i, alhora, no podia evitar pensar que, com és ben sabut, l’home és el fort i la dona el sexe dèbil.

No entenia l’acolliment de l’Spiderman. De què tenia por? Potser era d’alguna lluita amb un monstre verd amb punys infalibles?

Davant de tants dubtes restà immòbil esperant el final d’aquella història. Es feia tard i tenia por d’adormir-se i que la nena es quedés sense el magnífic somni que li havia preparat.

- Òndima! ...Ara ho entenc tot. Resulta que a l’Spiderman li faltaven exactament tres dies per casar-se. No m’estranya que el pobre estigués ben acovardit. No n’hi ha per menys!

La mare va acaronar a la seva filla i la besà. Per a en Marcel va ser com un senyal dels tècnics que deien:

- S’aixeca el teló i comença la funció! En Marcel inicià el somni tot obviant els crèdits; anaven tard.

Núria Pujolàs Puigdomènech