La dona que posava els llençols sota el matalàs

- Què és un dejavú?
- És quan tens la sensació que el que estàs passant en un moment ja ho has viscut, com si l'escena és repetís
- Com quan estàs fent el llit i tens la sensació de que ja has posat aquells llençols en un dia com aquell?
- No, mama, lo teu és rutina

La Júlia sent com la realitat li rebota en forma de filla repel·lent. Però el pitjor de tot és que te raó, aixó seu és rutina, sempre fa el mateix, mai canvia, tot és igual.
La Júlia es va criar a la zona alta de Barcelona i casa seva era una bombolla. Una bombolla dins d'una altra més gran, el seu barri. La senyora que la cuidava, que era andalusa, li ensenyava a cuinar i a fer llits i li deia, ja des de petita: “tienes que saber cocinar y hacer camas, o no te vas a casar nunca”. I la por a quedar-se soltera era tanta que es passà tota la seva infància aprenent a cuinar i a fer llits amb la cangur. El primer dia que va entrar a la que seria casa seva i del seu marit, just després de casar-se com la tradició manava, va establir l`horari següent: dimarts és menjaria truita de patates i dijous es rentarien llençols i pijames. Vidres dimecres, amanida divendres i així, certs dies de la setmana tenien fixats o bé àpat o bé feina de neteja. Va seguir d'aquesta manera vint-i-cinc anys, fins al dia que es va adonar que la sensació de “aquest moment ja l'he viscut” era molt real i no un problema de connexió neuronal (com deia la seva filla).

Quan feia els llits al matí sempre posava els llençols per sota el matalàs, de manera que si s'obrien poc i un s'hi posava vigilant, podia dormir dins un llit pràcticament acabat de fer. Hi posava tota quanta perfecció en fer-los i podia tardar ven bé quinze o vint minuts. Si passades les quatre feia la migdiada o obria el llit per alguna cosa, però, després no posava els llençols per sota el matalàs. Ho deixava així tot el dia i se sentia alliberada, com un nen que fa una trapelleria.

El seu marit arribà abans d'un viatge de negocis i sentí, al garatge, olor de neumàtic cremat, com si algú l'acabés de posar a 180 per hora una estona. Tocà el seu cotxe i el motor era calent, l'acabaven de fer servir. Entrà a casa ben estranyat; eren les dotze del migdia i els llençols no estaven posats per sota el matalàs. En vint-i-cinc anys no havia passat mai, ni quan els seus fills eren petits. La seva dona sempre posava els llençols per sota el matalàs si no era més tard de les quatre de la tarda. Ella tenia un amant.
Primer ho trobà molt injust; si no conegués a la seva dona, si no l'estimés de veritat, no sabria que odia córrer amb el cotxe i que sempre posa els llençols per sota el matalàs. Ell l'estimava i ella havia marxat amb el porter. No es considerava un marit absent o que no és fixés en les coses, no es mereixia una infidelitat i menys que els signes en fossin tant evidents. Però igual que un pare que segueix estimant a un fill adolescent tot i els cops de porta, les nits llargues fora de casa i les males notes va entendre, de seguida, que el que feia la seva dona era cridar l'atenció, però no la del marit o la dels fills, si no l'atenció de la vida, per escoltar el batec del seu cor.
De la cuina en venia olor de pastís de formatge, la recepta que feia quan sabia que hauria de demanar perdó per alguna cosa, quan se sentia culpable, era una
Ell l'abraçà per darrere, li va fer un petó i li eixugà una llàgrima que li queia per la galta, seguint el camí de les anteriors. “No passa res, ho entenc, et perdono, has tingut mala sort que la primera vegada que ho feies arribés abans d'un viatge”.
En aquell moment el fill petit entrà per la porta:
- Que bé mama! Més pastís de formatge! Papa, aquesta última setmana, la mama s'ha passat el dia fent pastís de formatge.