Un diàleg

Un diàleg:
De cop s’atura davant de l’habitació cent cinc i pensa. Porta tota la ronda sense pensar i de cop és conscient. Entra.
--Bon dia, com estàs? –diu quasi sense dir. Per sort encara dorm, està sola?, on deu haver anat en Manel. La mira i es commou.
Perquè m’ha tocat a mi?, perquè ha passat?. Nota que les llàgrimes volen sortir, però es conté. Continua pensant en els anys d’estudi, en la decisió de l’especialitat, m’agraden els nens, pediatria. Però al final va estudiar ginecologia. Se’n recordava d’aquella frase que va sentir a algú: Les embarassades no són malaltes.
També recordava la Mireia a l’institut, van coincidir poc, però tot i així hi havia certa amistat, Viladrú és tan petit.
I jo vaig ser la seva metgessa, va ser bonic, ella primerenca i jo novata. Ens vam ajudar molt.
Moviment al llit.
--Manel..., Manel em pots donar aigua si us plau?
--En Manel no hi és, aquí tens el got, vols incorporar-te o et poso una palleta?
--Vull aixecar-me Marisa.
--Primer veu l’aigua i després ja en parlarem d’això.
--La palleta. --Va veure mig got, l’anestèsia l’havia deixat seca.
Llavors clava els seus ulls als de la Marisa i li diu que el volia veure. Vols dir que és una bona idea?
-- I que vols que faci ara?
Abans de que pogués contestar aparegué en Manel amb un entrepà i dos sucs de préssec.
--Ara el que has de fer és descansar i posar-te bé. –va dir en Manel a temps mirant la metgessa.
--El vull veure, és el meu fill. –Va dir aixecant el cap com si volgués aixecar-se. Llavors es va marejar i el cap li va caure de cop.
La Marisa es va acostar i li va fer un examen superficial, mirant la pressió, comprovant els ganglis del coll i finalment mirant la dilatació de les pupil•les mentre li deia que en Manel tenia raó, ara tocava posar-se forta, recuperar-se i deixar que els seus la mimessin.
--No vull veure a ningú, --va sentenciar molt dèbilment. No et preocupis li he dit a tothom que ens deixin un parell de dies, però has de saber que hi ha moltes persones que estan preocupats per nosaltres.
La Marisa que es va posar als peus del llit va dir que havia de marxar, encara li quedaven dos pacients per visitar i havia de fer tres altes, dirigint-se a la porta va dir: tornaré tan aviat com pugui. En Manel es va aixecar de la cadira reclinable dels parents, va besar la mà de la seva companya que tenia agafada des de feia estona i va seguir a la doctora.
Com la veus?. Des d’un punt de vista estrictament mèdic està estable, amb un xoc, però dintre dels patrons de la normalitat. Tanta professionalitat li feia fàstic.
I tu?. Jo la veig destrossada, és que és molt fort el que ens ha passat. I tant! va pensar la Marisa. Pensa en el que significa tenir un fill... i ...
--Però tu com estàs?
--Fotut. Bé. No sé. El més fort és que jo no he pogut fer res per que tot fos diferent, no sé.
--Ella ara et necessita més que mai, encara que digui que vol estar sola, heu passat tot això junts i heu de seguir junts, lluitar junts pel futur. Aviat vindrà la psicòloga que us donarà unes pautes de què fer a partir d’ara. --Altra vegada la fastigosa professionalitat, hauria volgut estrenya’l entre els meus braços i plorar plegats.
En Manel entra a l’habitació, s’asseu al costat del llit, li agafa la mà, la mira i li diu t’estimo.
La Mireia li torna la mirada, i ara què hem de fer?. Seguir junts, com fins ara. Què vols dir junts?
--Mireia, tot el que hem fet fins ara ha estat per l’amor que ens tenim un a l’altre i tot el que fem és un acte d’amor i de respecte cap a les decisions que prenem conjuntament, que ens porten a diferents camins on hem de tornar a prendre noves decisions, és el que hem parlat sempre.
--I tot això que té a veure amb el que ens ha passat?
--Intento dir-te que ara hem d’estar junts en això, evidentment cadascú ha de fer el seu procés, però al final aquesta experiència ha de servir per alguna cosa.
--Mira Manel, estic massa dolguda i dèbil pels teus discursets filosòfics, el que em passa és ben real, encara que preferiria que fos un somni. Necessito dormir i no pensar en res. Pots demanar que em donin una pastilla?.
En Manel amb el cor encongit per la torpesa d’haver enutjat la Mireia surt de l’habitació per dirigir-se al lloc on estan les infermeres i demanar el somnífer. Al mig del passadís en troba a la doctora i aquesta li demana si poden parlar un momentet.
Ell li demana el que ha anat a buscar, la doctora dóna les instruccions perquè li donin de seguida. Entren en una habitació destinada a les visites mèdiques, s’asseuen a la mateixa banda de la taula i ella posa sobre de la taula un munt de papers i sospira.
--Es tracta d’en Gerard. –Diu la doctora Marisa.
--Què vols dir?
--Va morir just abans de néixer i tenia tots els seus òrgans molt ben desenvolupats. Amb el seu cos podem salvar moltes vides. Si ho vols hauries de signar aquí.
Signa. S’aixeca. Va cap a l’habitació cent cinc. S’asseu a la butaca al costat de la seva dona, que acaba de tenir la visita de d’infermera amb el remei per la son profunda i se la mira. Ella també se’l mira.
Es besen, s’abracen i es desfan en un plor sincer barrejant les llàgrimes de la primera passa cap al futur.