Som diferents

Ella

- Una rosa, una rosa para la chica
- No gràcies...les plantes sempre se li moren a ella
- Perdona?
- Reina, és veritat...quan et va durar la rosa de Sant Jordi?
- Dos dies, i....? Et recordo que la vam passejar tres hores per rambla Catalunya buscant el llibre de la teva mare
- Ah...es clar, tot és culpa de la meva mare no?
- No, jo no he dit això, però si haguéssim anat a casa com et vaig dir després de la quinzena parada....
- Sí, es clar, i la meva mare sense llibre no?
- Almenys la meva rosa hagués aguantat!
- La rosa no hagués aguantat ni que l'haguessis posat en aigua just després de ser tallada. Sempre se't moren les plantes, t'hi posis com t'hi posis

Ens hem quedat en silenci els dos, escoltant la discussió absurda de la parella del costat. El senyor que venia les roses ja ha marxat quan han començat a parlar de la mare i amb nosaltres no ho ha ni intentat, no fos cas que toqués el rebre a algun altre familiar... Però segur que el Pau me'n hagués comprat una de rosa a mi. Tot i que millor que no m'estirin de la llengua, la mare del Pau tampoc és un sol, entenc una mica a la noia del costat.
Ens mirem i en un segon ens prometem que mai tindrem cap discussió d'aquest tipus. Nosaltres som diferents, mai ens enfadaríem per una cosa tan absurda i a més a més a mi mai se'm moren les plantes.

Decidim no demanar postres; sempre que sopem en algun lloc de la costa ens agrada comprar un gelat i passejar per la platja havent sopat. Quan passem molts dies a casa els seus pares a la costa brava, després de menjar alguna cosa a la terrassa al vespre, ens emportem al seu germà petit pel poble. Cada dia demana a la dels gelats “un gelat de coca-cola però sense pal, de crema”. S'enfada, protesta i plora quan li diuen que no n'hi ha i al final s'acaba menjat el que el Pau demana a la noia dels gelats. Mai m'ha agradat aquesta mania que té de demanar les coses per la gent sense ni tant sols preguntar.
Ens plantem davant del mostrador de la gelateria, orgullosos de ser diferents;
- Pose'm mig de plàtan i mig de galeta maria
- Demanaràs això? - el Pau em mira tot estranyat
- Sí, per?
- Tu mai demanes això, com és que has canviat ara? - no sé que li agafa, és un sabor de gelat, què més li dóna?
- Pau, és un gelat...
- No...tu no ets la classe de noia que canvia de sabor de gelat, i menys per un tan estrany
- Repeteixo: un gelat
- És igual, el que tu diguis. - en aquest moment és gira cap a la dependenta i diu: - Dos gelats de xocolata blanca i menta

Me'l miro, enfadada. Un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit, nou, deu. Això de contar fins a deu només funciona una mica. “Ets un capullo” li etzibo, i giro cua deixant-lo palplantat amb un gelat a cada mà, davant la mirada atònita de la parella del costat, que es juren amb un gest que ells mai seran així. La dependenta dubta si preguntar-los què volen prendre i jo per una vegada preferiria anar amb el germà odiós, que marraneja cada dos per tres.
Per la cara que posa el Pau quan em giro s'ha pensat que l'escena no ha sigut més que un truc per alegrar la nit a l'hotel. Mai entén res.

Ell

- Una rosa, una rosa para la chica
- No gràcies...les plantes sempre se li moren a ella
- Perdona?
- Reina, és veritat...quan et va durar la rosa de Sant Jordi?
- Dos dies, i....? Et recordo que la vam passejar tres hores per rambla Catalunya buscant el llibre de la teva mare
- Ah...es clar, tot és culpa de la meva mare no?
- No, jo no he dit això, però si haguéssim anat a casa com et vaig dir després de la quinzena parada....
- Sí, es clar, i la meva mare sense llibre no?
- Almenys la meva rosa hagués aguantat!
- La rosa no hagués aguantat ni que l'haguessis posat en aigua just després de ser tallada. Sempre se't moren les plantes, t'hi posis com t'hi posis

Ens hem quedat en silenci els dos, escoltant la discussió absurda de la parella del costat. El senyor que venia les roses ja ha marxat quan han començat a parlar de la mare i amb nosaltres no ho ha ni intentat, i per mi millor, encara li tocaria el rebre a la meva mare. I a més a més aquestes tonteries romàntiques no m'agraden gens, així no he de pensar cap excusa.
Ens mirem i en un segon ens prometem que mai tindrem cap discussió d'aquest tipus. Nosaltres som diferents, mai ens discutiríem així en públic, encara que a la Clara sempre se li morin les plantes. I a més a més a ella la meva mare li cau molt bé i segur que entén al fill esforçat que busca el llibre de la mare.

Decidim no demanar postres; sempre que sopem en algun lloc de la costa ens agrada comprar un gelat i passejar per la platja havent sopat. Quan passem molts dies a casa els meus pares a la costa brava, després de menjar alguna cosa a la terrassa al vespre, ens emportem al meu germà petit pel poble. Cada dia demana a la dels gelats “un gelat de coca-cola però sense pal, de crema”. S'enfada una mica quan li diuen que no n'hi ha i al final s'acaba menjat el que jo li proposo que demani a la noia dels gelats. Per ell és més fàcil demanar el que he dit jo que haver-ho de pensar.

Ens plantem davant del mostrador de la gelateria, orgullosos de ser diferents;
- Pose'm mig de plàtan i mig de galeta maria
- Demanaràs això? - la miro sorprès i recelós...com és que ara canvia?
- Sí, per?
- Tu mai demanes això, com és que has canviat ara? - he llegit en una revista del dentista que quan una dona canvia de pentinat, marca de cafè, o colònia és que no tardarà a canviar de marit
- Pau, és un gelat...
- No...tu no ets la classe de noia que canvia de sabor de gelat, i menys per un tan estrany
- Repeteixo: un gelat
- És igual, el que tu diguis. - en aquest moment em giro cap a la dependenta i dic: - Dos gelats de xocolata blanca i menta

Em mira, crec que no li ha fet gaire gràcia, però havia d'acabar amb el problema del gelat, no pot ser que canvii així com així. Per algun motiu femení que desconec s'ha quedat en silenci durant deu segons i de sobte m'ha dit: “ets un capullo” i ha girat cua deixant-me palplantat amb un gelat a cada mà. Crec que la parella del costat em mira, segur que és riu de mi. A sobre que li demano el gelat adequat va ella i em deixa allà en la postura més ridícula del món. Si almenys hi hagués hagut el meu germà l'hauria fet riure com fa sempre. A ella li encanta.
De fet, m'encanta quan és fa l'enfadada d'aquesta manera. Me'n alegro de ser diferent de la parella del bar, aquells no tenien cap pinta de trobar-hi cert punt a les discussions absurdes.